Veus de l’oceà Índic

Veus de l'oceà Índic, d'Elise Rigot. Episodis #1 a #5

Al llarg del viatge de la missió Monaco Explorations 2022 a l’oceà Índic, l’artista visual Elise Rigot documenta el progrés de l’expedició a través del so  : científics en acció, sons d’animals o atmosferes naturals, històries  ; a través de cada personatge, les veus de l’oceà Índic són testimoni d’una cultura, d’un patrimoni però també d’aquesta recerca de descoberta, coneixement i veritat.

Veus d’apego, que parlen de la relació que mantenen les persones d’aquesta missió i  viure diàriament amb l’oceà Índic. El podcast es fa ressò d’aquestes veus i teixeix històries científiques, històries de vida i sons atmosfèrics d’aquesta travessia tan especial.  

Veus de l’oceà Índic

Episodi #1: Sirena

En aquesta càpsula sonora, dono la veu a Véronique Mireille Banane, científica de la Fundació de les Illes Seychelles. Ens explica una història familiar que li va explicar la seva àvia quan era petita. Els enregistraments que acompanyen aquest extracte van ser filmats a l’atol d’Aldabra, que Mireille coneix bé i amb el qual té un profund vincle.

Elise Rigot

Veus de l’oceà Índic

Episodi n°2: Tortugues marines

En aquesta càpsula sonora, em trobo amb els sons dels humans estudiant tortugues marines. Jérôme Bourjea és investigador de l’Institut Francès d’Investigació sobre l’Explotació del Mar, a Sète, després d’haver treballat durant molt de temps a la Reunió on va fer bona part de la seva carrera. Vaig poder seguir Jérôme Bourjea, Quentin Schull i Stéphane Ciccione a l’atol d’Aldabra on vaig gravar els paisatges sonors nocturns dels nius de tortugues marines. Això és el que us proposo descobrir. Això i el vincle emocional que tenen els científics amb els seus temes d’estudi.

Elise Rigot

Veus de l’oceà Índic

Episodis n°3, 4 i 5: Aldabra

Hi ha una illa perduda al mig de l’oceà Índic. Aquí va començar tot, on una sèrie de simbiosi i assemblatges de tota mena, digestió i secrecions van desenvolupar les més diverses formes de vida. Fa centenars de milions d’anys, els animals marins capturaven partícules minerals a l’oceà, les ingerien, les digerien, fins a secretar els primers esquelets del nostre planeta. A través d’aquest procés de biomineralització, els esculls van sorgir del sòl dels nostres oceans, van continuar el seu lent negoci durant milions d’anys. Sota el pes de la seva construcció, es van enfonsar a les aigües, es van barrejar amb la sorra i el sol, van endurir les seves forces, els van congelar per l’eternitat. Va néixer l’atol. Una acumulació de corall, cremat pel sol, petrificat amb la sorra, formant immensos monticles amb ressonàncies metàl·liques. Aldabra.

Hi ha piqueros de peus vermells, bobbies, taurons de punta negra, taurons llimona, murmuradors d’esculls de corall, tortugues prehistòriques i l’oceà fins on es pot veure.

Per als que estan lluny, només pot ser un tros de terra. Un espai que vagament sabem que és un patrimoni comú que és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de l’any 1982 i que va trigar gairebé 15 anys a conservar-se.

Tanmateix, Aldabra no és només una qüestió militar o científica, Aldabra és un símbol: el símbol de les Seychelles, on hi ha una illa preservada de les activitats humanes i on cada nit, les tortugues marines s’enfilen pels vessants de les costes per posar els ous.

Aquesta illa que anomenen prístina, però, coneix rates, gats i almenys 500 tones de plàstic que han bolcat a les seves costes. Va viure les cabres i l’explotació intensiva de les seves espècies de tortugues. Actualment, una dotzena de persones viuen a Aldabra i estan implicades en la protecció de l’illa que està sota la gestió de la Fundació de les Illes Seychelle.

Aquests pocs sons ens submergeixen en aquesta illa, en els seus manglars, els seus passos, les seves platges en el moment dels primers i últims raigs de llum.

Elise Rigot